El Boléro és un ballet per a orquestra en do major compost per Maurice Ravel l’any 1928. La seua melodia obsessiva i la riquesa orquestral l’han convertit en una de les obres musicals més cèlebres i més difoses arreu del món. Suscitant en els oients una mescla d’estupor i fascinació, el Boléro de Ravel sempre ha magnetitzat els públics i ha desconcertat la crítica.
«Hom no aniria massa lluny en l’anàlisi de les obres d’art si hom es restringira a allò que els autors han dit o fins i tot han cregut haver fet.»(Claude Lévi-Strauss, a propòsit del Boléro).
La peça és un ballet per a orquestra d’una durada respectable que no utilitza més que un tema i un contra-tema repetits incansablement, en el qual l’únic element de variació ve dels efectes de l’orquestració i d’un immens crescendo, que se sosté durant tota l’obra.
El ritme
El ritme adoptat per Ravel és el d’un bolero característic, a tres temps, moderat, amb la indicació Tempo di bolero moderato assai. La cèl·lula rítmica té dos compassos gairebé idèntics, amb una variació mínima en el tercer temps del segon. Es repeteix, ostinato, per la caixa des del primer fins a l’avantpenúltim compàs, i en segueix el gran crescendo que serà finalment interpretat a l’uníson de l’orquestra en la coda. El tempo (72 negres per minut) és immutable des del principi a la fi.
La melodia
El Boléro deu principalment la seua popularitat a la melodia hipnotitzant, simple i sense artifici. Tanmateix, oculta dificultats rítmiques inesperades: «L’home corrent es dóna la satisfacció de xiular els primers compassos del Boléro, però pocs músics professionals són capaços de reproduir de memòria, sense una falta de solfeig, la frase sencera, amaga esmunyedisses i sàvies coqueteries.»
El teixit melòdic del Boléro inclou
- un tema principal de setze compassos, en do major:
- un contra-tema de setze compassos, derivat del primer, més patètic i tenyit de menor.
- un ritornello de dos compassos, molt simple (mi, re), que separa cada entrada dels temes i que, in extremis, tocat “fortissimo” per tota l’orquestra, precedeix el clímax final.
- un acord immutable (do, sol, do, sol, do, etcètera) que afirma la tonalitat de do major durant tota l’obra, llevat de la darrera entrada del tema en què esclata una inesperada modulació en mi major, abans de retornar, per a concloure, a la tonalitat principal.
l’orquestració
El Boléro està escrit per a una gran orquestra (fustes per tres) de 56 músics, composta de:
L’execució
El Boléro comença pianissimo amb l’exposició del ritornello i del ritme d’ostinato, que serà incansablement repetit per la caixa durant tota l’obra.
La melodia va passant entre els diferents instruments: clarinet, fagot, clarinet mi bemoll, oboè d’amor, trompeta, saxòfon, corn anglès, etcètera. L’acompanyament esdevé gradualment més fort fins a ser interpretat, a la fi, per l’orquestra sencera. Just abans de la fi, (repetició número 18), hi ha un canvi sobtat de tonalitat a mi major, tot i que el do major és restablert exactament després de vuit compasoss. Sis compassos abans de la conclusió, el bombo, els plats i el tam-tam fan la seua primera aparició i els trombons toquen glissandi mentre que l’orquestra sencera bat el ritme que havia estat marcat per la caixa des del primer compàs. L’obra acaba amb un acord en do major.
Història de la Música i Dansa 