L’expressionisme fou un moviment cultural sorgit a Alemanya a començaments del segle XX que tingué plasmació en un gran nombre de camps culturals: art, literatura, música, cinema, teatre, dansa, fotografia, etc. Sorgit com a reacció a l’impressionisme, enfront del naturalisme i el caràcter positivista d’aquest moviment de finals del segle XIX, els expressionistes defensaven un art més personal i intuïtiu, en què predominés la visió interior de l’artista –l’”expressió”– enfront de la plasmació de la realitat –la “impressió”–. Pintors expressionistes: Munch, Van Gog
En música, la paraula expressionisme serveix per descriure un estil en el que els compositors van abocar la més intensa expressivitat emocional en la música. Els compositors més importants que van utilitzar aquest expressionisme van ser Schoenberg (també pintor) i els seus deixebles : Berg i Webern.
En un principi la música expressionista es va basar en harmonies que es van anar fent cada cop més cromàtiques, fins que, eventualment, es van arribar a utilitzar les dotze notes de l’escala cromàtica de manera lliure. Això va resultar ser el que anomenaríem posteriorment l’atonalisme, que vindria a ser l’absència total de la tonalitat.
Característiques musicals:
Harmonies extremadament dissonants.
Línees melòdiques disjuntes i frenètiques, incloent grans salts.
Contrasts violents i expressius.
Instruments executats amb gran força i en l’extrem dels seus registres.
Un elevat grau de tensió, bé representat de manera viscuda i dramàtica o bé de manera subjacent i continguda.
Història de la Música i Dansa 