El segle IX va produir els primers testimonis del cant polifònic de la música Occidental. La tècnica polifònica més antigua documentada a Occident és l’organum paral·lel que consisteix a afegir a un cantus firmus una o diverses veus paral·leles en consonàncies perfectes: 8es, 5es o 4es. L’organum paral·lel és un recurs propi de la tradició oral que pot ser aplicat de forma espontània. El discantus afegeix el moviment contrari i l’organum florit consisteix a afegir un contrapunt ornamentat sobre el cantus firmus.
Per “polifonies primitives” se sol entendre les polifonies històriques anteriors a l’Escola de Notre Dame, segle XIII. Solen ser d’àmbit litúrgic i consisteixen en l’adició d’una veu suplementària, contrapunt, a un cant pla que es denomina cantus firmus.
Fins al segle passat es cregué que la polifonia era una caracterítica exclusivament europea i impossible de desenvolupar en absència de notació musical. Al segle XX però, els etnomusicòlegs varen documentar l’existència de tradicions orals polifòniques arreu del món.
Durant els segles XIII i XIV floreixen diversos repertoris polifònics d’una sofisticació creixent.
El gènere dominant a la primera etapa de l’Ars antiqua és encara l’organum basat en l’adició de veus a un cantus firmus.
El motet sorgeix de l’adició d’un text als melismes d’una clàusula pertanyent a un organum preexistent.
Des de finals del XII la polifonia entra una nova etapa en què es desenvolupen els aspectes rítmics de la notació musical. Els primers intents es realitzen a l’Escola de Notre Dame de parís a partir d’uns patrons rítmics donats. El tema anterior de Perotin n’és un exemple.
Cap a finals del XIII es desenvolupa la notació franconiana que permet un ús més flexible i controlat del ritme.
El pas decisiu a l’àmbit de la mètrica es produeix amb el tractat de l’Ars nova de Philippe de Vitry que permetran als compositors del XIV experimentar amb els sistemes binaris i ternaris, subdivisions regulars i irregulars, síncopes, etc.
Història de la Música i Dansa 