Durant el segle XVII l’òpera veneciana s’expandirà per tot Europa. La gran base social que va adquirir l’òpera a Itàlia la va convertir durant els segles XVII i XVIII en el rebost musical d’Europa, en la fàbrica de cantants, instrumentistes, compositors i modes que nodriren la resta del continent tant a l’òpera com a la música instrumental.
Difusió de l’òpera italiana a Europa
Durant el segle XVII moltes companyies itinerants italianes duran els títols més exitosos als principals centres europeus. L’omnipresència dels músics italians a la majoria de les corts europees durant els segles XVII i XVIII és el fet que explica que encara avui en dia bona part del llenguatge musical internacional sigui italià (allegro, adagio, a tempo, a cappella, forte, etc.).
L’art d’improvisar sobre un baix ostinat
La chacona, el ground bass i la passacaglia són tres denominacions referides a un mateix concepte: la improvisació o la composició a partir de la repetició d’una línia de baix que es repeteix indefinidament en forma d’ostinat.
Lully i la tragèdia lírica francesa
Al film Le roi danse pots observar la música i la dansa en temps de Lully.
A Castella paral·lelament a l’òpera es desenvolupa la sarsuela de cort, que era un divertiment escènic en castellà amb parts parlades.
A Anglaterra durant el règim purità d’Oliver Cromwell els teatres varen arribar a ser clausurats. Després amb el parlamentarisme es legislà perquè les dones poguessin ser actors.
l’era dels castrati
El segle XVII coincideix amb el desenvolupament d’un nou estil d’òpera, l’òpera sèria, orietada a l’espectacle i basat en l’imperi de les veus de las primme donne i els castrati. La tendència al virtuosisme i l’espectacle a l’òpera és un reflex del delicat encaix entre els models culturals de la burgesia i la noblesa, el primer basat en l’èxit comercial i el segon basat en el mecenatge privat i l’exaltació dels valors aristocràtics.
FARINELLI
Explica la història d’un castratti del segle XVIII, Carlo Broschi, més conegut com a Farinelli, que fou un reconegut cantant d’òpera. Fou ell mateix qui es va batejar amb el nom artístic de Farinelli, agafat d’un magistrat italià. Carlo va néixer en una família de la baixa noblesa, el seu pare Salvatore era compositor i morí sobtadament. Farinelli va ser castrat quan només era un nen per aconseguir tenir veu de soprano, tot i que es creu que va ser castrat per qüestions mèdiques a causa d’un accident que va patir amb un cavall. La castració era una pràctica penalitzada, tot i això es continuava duent a terme. Quan una família creia que el seu fill tenia dots pel cant, el portaven a l’operació convençuts que aquest podria convertir-se en un gran cantant.
| Lascia ch’io pianga mia cruda sorte, e che sospiri la libertà. Il duolo infranga queste ritorte, de’ miei martiri sol per pietà. | Deixa’m que planyi la meva cruel sort i que sospiri per la llibertat. Que el dolor trenqui aquestes cadenes, dels meus martiris només per pietat. |
L’òpera sèria és el resultat de l’evolució de l’òpera a Itàlia a finals del XVII. La competència entre teatres i companyies d’òpera va propiciar el desenvolupament d’un star system en què l’èxit de les produccions depenia del virtuosisme i la fama dels cantants principals. El nou gènere va tenir com a senyes d’identitat musicals l’ària da capo i un estil orquestral propi, brillant i lleuger.
El protagonisme adquirit per l’ària da capo repercutirà en una completa escissió des del punt de vista musical entre recitatiu i ària, reduït el primer a una forma rutinària d’enllaç entre ària i ària. Des del punt de vista orquestral, l’òpera sèria va instituir l’escriptura a 4 parts de corda (violins I i II, violes i baix continu).
L’estil orquestral és sovint virtuosístic i incisiu amb passatges ràpids, trémolos i una gran varietat t’atacs, però simple des del punt de vista de la textura ja que sovint són dues veus reals, una d’aguda als violins i una altra de greu als baixos més les violes.
L’òpera sèria esdevingué prest el gènere internacional per excel·lència del segle XVII i fou cultivat per compositors d ‘arreu d’Europa, com Vivaldi i Haendel.
L’excepció més notable a l’hegemonia italiana és a França que es mantindrà fidel al model lullyà i obligarà a la traducció al francès dels llibrets italians, a la limitació del virtuosisme dels solistes, al vet als castrati i a la incorporació de música de ballet.
L’ària da capo
L’àrià da capo és una ària que consta de dues seccions A i B en la que la primera es repeteix després de la segona, resultant una estructura A B A. La repetició de la primera part té com objectiu el desplegament de virtuosisme per part del cantant.
La secció A sol ser més extensa i elaborada. Sol constar de dues grans frases musicals que repeteixen els versets inicals del text. La frase inicial condueix una sèrie d’idees musicals des de la tonalitat principal fins a la dominant (o el relatiu major, si la tonalitat principal és menor). La frase final recorr la mateixa sèrie d’idees musicals arribant al final a la tonalitat principal.
Història de la Música i Dansa 