Música sacra al segle XV
L’escola flamenca és musicalment l’escola polifònica més influient del segle XV. La contenance anglois és un estil de polifonia medieval anglesa basada en l’harmonia de terceres i sisenes, molt més dolces a l’orella que les quartes i les cinquenes. Aquest estil fou assimilat pels polifonistes flamencs del XV que l’incorporen als circuits universals.
La missa i el motet
La missa polifònica és la posada en polifonia de les seccions de l’ordinari de la missa (Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus y Agnus Dei). Aquesta posada en música d’aquests texts -comuns a totes les misses i invariables respectes al calendari litúrgic- permet rentabilitzar al màxim les composicions.
La missa flamenca sol estar escrita a 4 veus i utilitza un cantus firmus litúrgic o profà com a mitjà per dotar d’unitat les distintes seccions de la missa o desenvolupa tècniques imitatives (cànon).
El motet del segle XV abandona els trets medievals (caràcter profà, politextualitat i isorítmia) i es refereix a la posada en polifonia d’un text litúrgic qualsevol, distint al de la missa.
Exemple: Missa L’homme armé de Dufay (anàlisi)
L’homme armé és una de les melodies europees més antigues de les que tenim coneixement. La seva melodia fou usada amb freqüència pels compositors de l’època a les seves misses.
Les capelles i la difusió de la polifonia flamenca
Per capelles entenem el cos de músics que atenien els serveis religiosos (o profans) d’una catedral o un rei. La polifonia flamenca va arribar a tot Europa per mor que cantors i compositors flamencs foren reclamats cada vegada des de racons més allunyats del seu origen per incorporar-se a les seves respectives capelles. La itinerància dels músics flamencs fou la responsable de la difusió de la polifonia flamenca ja que al segle XV encara predominava la tradició oral sobre l’escrita.
música sacra al segle xvi
El segle XVI suposa la culminació de l’art polifònic occidental, un art que tenia 500 anys de tradició i que assolirà la seva perfecció i maduresa. L’epicentre de la polifonia és la producció sacra i Roma és la seva capital.
El coral luterà va traduir les lletres a l’alemany i va incorporar melodies populars per conformar un repertori litúrgic senzill i accessible. L’harmonització en textura homofònica permetia als creients sumar-se al cant.
Per què és més senzill sumar-se al cant a la textura homofònica?
Tot i que inspirada en la simplicitat luterana el fet que la litúrgia anglicana naixera sota el patronatge de la monarquia anglesa va propiciar el desenvolupament d’un estil més majestuós i solemne que l’alemany.
les noves tècniques de composició polifònica
La missa i el motet seguiran sent els gèneres fonamentals de la polifonia sacra a l’àmbit catòlic. S’utilitza la imitació i el cantus firmus però el fet que la missa sigui una composició multiseccional, és a dir, que consti de cinc parts separades (Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus i Agnus Dei) planteja qüestions relatives a la unitat musical del conjunt. Les tècniques emprades per assolir aquesta unitat són:
- Cantus firmus. El tenor sosté un cant pla o una melodia profana de valors llargs.
- Paràfrasi. Un cant pla o una melodia profana recorr totes les veus de l’obra produint episodis imitatius.
- Motto. Un motiu d’unes quantes notes actua com a motiu principal de la composició polifònica.
- Paròdia. Es tracta de misses basades en composicions polifòniques preexistents.
Fixa’t que amb les claus de la partitura que són les de do en 1a, do en 3a, do en 4a i fa en 4a.
difusió internacional
El desenvolupament de la impremta contribuirà a la consolidació internacional del nou estil a través de les edicions de Giovanni Pierluiggi da Palestrina, Tomás Luís de Victoria o Orlando di Lasso.
L’estil policoral venecià
La República de Venècia va oferir a finals del segle XVI l’escenari musical més innovador i diversificat del seu temps ja que s’hi va desenvoluparl l’estil policoral. Aquest estil combinava cors vocals i instrumentals distribuïts espacialment que dialogaven entre sí.
La coordinació rítmica d’aquesta gran quantitat de veus en un espai tan ampli va propiciar l’aparició d’un basso generale, un baix comú a totes les parts que ajudava a mantenir-les unides i que constituirà un precursor del baix xifrat del Barroc.
Història de la Música i Dansa 
