La notació musical va néixer a principis del segle IX a l’Imperi carolingi amb la finalitat de preservar el cant litúrgic de l’Església de Roma: el cant gregorià.
Els primers sistemes de notació musical desenvolupats foren de tipus neumàtic: un conjunt de signes escrits sobre cada síl·laba d’un text que ajudaven a recordar com havia de ser interpretada la melodia. Res que s’assembli a una partitura tal com l’entenem a hores d’ara. De fet, era i és impossible interpretar aquestes partitures si no tenim una idea prèvia de la melodia que es pretén entonar ja que la cultura musical de l’època segueix basant-se en la tradició oral. Amb el temps el dibuix de la melodia es va suportar en una o dues línies horitzontals que representaven altures fixes de l’escala i que es desembocaren primer en el tetragrama i després en el pentagrama. D’aquesta manera fou possible representar amb exactitud el moviment melòdic i les altures, tot i que no el ritme.
El cant gregorià és el cant litúrgic de l’església romana catòl·lica i s’inserta en una tradició mil·lenària que els primers cristians heretaren de la litúrgia sinagogal jueva, basada fonamentalment en la lectura de texts sagrats i l’entonació dels salms. A mesura que el cristianisme s’extengué per l’Imperi romà, la litúrgia s’anà diversificant segons les distintes llengües parlades aleshores: llatí, grec, siriac, copte, etc. El cant entès com a suport d’un text cumpleix tres funcions:
Memòria. En una cultura de tradició oral en què els texts s’han d’aprendre de memòria la coincidència de ritme i accentuació entre melodia i text ajuda a retenir millor.
Amplificiació. En absència de mitjans artificials d’amplificació del so, el cant és la forma més eficaç de fer audible un text davant assembles àmplies.
Emoció. El motiu creador és el sentiment religiós.
La funció de suport textual de la música litúrgica ho converteix en alguna cosa semblant a una lectura musical on es poden distingir dos trets característics:
- El cant pla és monòdic tot i que pot ser interpretat per un solista o un cor.
- El cant pla presenta un ritme lliure sense una pulsació estable.
Les litúrgies de les grans religions monoteístes originades al Pròxim Orient comparteixen una extensa i densa xarxa d’herències i intercanvis que afecten al seu component musical.
Per cant gregorià entenem el cant romà que ha arribat als nostres dies a traves dels carolingis.
Tres segles després del colapse de l’Imperi Romà, les litúrgies llatines d’Europa Occidental estaven fragmentades en distintes variants locals. La reunificació de les litúrgies llatines de Carlemagne obeeix a l’objectiu polític de refundar l’Imperi Romà d’Occident i aturar l’expansionisme islàmic. Donat l’immens volum del repertori litúrgic cristià, els carolingis varen difondre el cant romà per tot l’imperi en un procés que duraria un segle. D’aquí en resultà la invenció de la notació musical i la concreció del cant gregorià tal com el coneixem. La denominació de cant gregorià es deu al fet que aquest tipus de cant és atribuït al Papa Gregori I.
El cant gregorià ha constituït la columna vertebral de la litúrgia catòlica fins al Concili Vaticà II (1962-1965). El gran pes de la religió a l’Europa medieval i renaixentista va fer del cant gregorià el repertori musical internacional per excelència, l’únic que podia ser conegut per tothom i per tot arreu d’Europa. El cant gregorià serà utilitzat de manera recurrent com a punt de partida per a la improvisació i la composició de la música polifònica.
L’estil dels distints gèneres gregorians canvia depenent de la funció que desenvolupen dins la litúrgia.
L’estil melismàtic es dona en cants amb llargues vocalitzacions i de caràcter contemplatiu, com els al·leluies i graduals.
L’estil sil·làbic es dona en cants en què cada síl·laba és entonada amb una única nota i de caràcter recitatiu, com els himnes i les seqüències.
Les característiques del cant gregorià, per tant, són:
Textura monòdica, una sola veu.
Timbre vocal a cappella, sense instruments.
Text en llatí.
Anonimat en l’autoria.
Moviment lent, sense una pulsació marcada.
Ritme lliure depenent del text i repetitiu.
Melodia modal, lliure i fluida.
Caràcter litúrgic i espiritual.
Anònim: Dies Irae
El poema Dies Irae (l’ira de Déu) descriu el dia del Judici Final quan la trompeta cridarà els morts davant el tro diví on els elegits se salvaran i els condemnats seran llançats a les flames eternes.
Descarrega el Playback de Dies Irae
Anàlisi del cant gregorià a Viderunt Omnes.
Fotocòpies del cant gregorià.
Fotocòpies del mode lidi, dòric i melodies dòriques.
Història de la Música i Dansa 