La invenció del baix continu i el desenvolupament de l’òpera exerciran una gran influència en el desenvolupament de les formes instrumentals durant el Barroc. El baix continu permetrà els instruments melòdics, com el violí, desenvolupar un repertori solista específic, basat en la melodia acompanyada i alliberat de les lligadures de les normes del contrapunt. La dependència de la música instrumental respecte a l’òpera no es limitarà als aspectes tècnics ja que es crearà una estètica dels afectes, una teoria que aspirava a codificar les emocions i com aquests codis indueixen les emocions a l’oient. D’aquesta manera la música haurà de ser capaç de recrear cadascuna de les passions (afectes) de l’ànima: l’amor, l’ira, la pietat, etc.
Les conseqüències d’aquest esplendor instromental són:
- El naixement de l’orquestra.
- El concert barroc, que és música instrumental solista de concert a través de les formes concerto grosso i concert.
- L’estil antic, que és la pervivència de gèneres instrumentals, consort, música per a tecla, lligats a la tradició polifònica anterior al baix continu.
El “redescubriment” de la música barroca
La música instrumental barroca, els seus instruments, les seves obres i la seva tradició interpretativa, fou oblidada a mesura que va irrompre el Classicisme. Tot i això, durant el Romanticisme la musicologia va iniciar l’exhumació bibliogràfica d’aquest repertori, sobretot de Bach i Haendel. El procés de restauració a les sales de concert ha estat més lent. Durant la major part del segle XX aquesta música ha romàs a les biblioteques mentre les poques obres interpretades ho feien amb instruments i criteris interpretatius “romàntics”, amb una sonoritat pesada i sense cap espai per a la improvisació.
A partir dels anys ’70 va sorgir la interpretacio segons criteris “històrics” impulsada per músics que desitjaren recuperar no sols el repertori desconegut, sinó també els instruments i els criteris estilístics de cada època, recuperant fins i tot les pràctiques de la improvisació.
A partir dels anys ’90 l’escola historicista estava tan plenament consolidada en el món de la música clàssica que va extendre la seva influència a la interpretació de músiques més recents, Classicisme i Romanticisme, va revolucionar programacions de teatres d’òpera i sales de concerts i es varen crear orquestres especialitzades.
La sonata barroca
El terme sonata és emprat durant el Barroc italià per referir-se de foma genèrica a una composició instrumental a diveses parts amb baix continu, per distingir-la per un costat de la cantata (composició vocal en estil modern, òpera apart) i per l’altre de la toccata, composició per a instrument polifònic, principalment tecla.
La sonata solista (existeix també la triosonata per a dos solistes i baix continu) neix de l’adequació del baix continu al gènere solista (que permet una gran llibertat a l’intèrpret), del perfeccionament tecnic dels instruments (principalment el violí) i al desenvolupament de la tècnica instrumental per part dels virtuosos.
Aquestes sonates conserven alguns trets heretats de la polifonia renaixentista, com els diàlegs imitatius entre les parts i el caràcter multiseccional basat en l’alternança entre seccions lentes i ràpides, en ritmes binaris i ternaris.
Al final del segle XVII el violí s’havia consagrat com instrument solista per excel·lència i en paral·lel a l’àmbit operístic, Itàlia es convertirà al segles XVII i XVIII en la proveïdora de violinistes a tot Europa. És l’època dels legendaris constructors de violins, anomenats luthiers, Amati, Stradivarius o Guarneri. Anàlogament el proteccionisme cultural imposat a França per Lluísí XIV i J. B. Lully promourà el desenvolupament d’una tradició pròpia que tendrà a la viola de gamba el seu instrument rei.
TOUS LES MATINS DU MONDE
Explica la història de la relació entre l’ancià Monsieur de Sainte-Colombe, sumit en una profunda malenconia per la mort de la seva dona, i l’encara jove Marin Marais, decidit a ser el seu deixeble per perfeccionar l’ús de la viola de gamba, i que al seu torn manté una relació amb la seva filla.
La música per a tecla i l’estil galant
La música barroca per a tecla seguí desenvolupant la tradició contrapuntística i imitativa de l’estil antic, només al final del Barroc es va desenvolupa un llenguatge plenament idiomàtic per al clavicembal o el clavecí, especialment dirigit al mercat domèstic.
El gènere que més va contribuir al desenvolupament de l’escriptura per a tecla fou la música de dansa, com el rondau, l’allemande, la courante, la sarabanda o la giga. Totes aquestes danses es distingeixen per un ritme característic però comparteixen l’estructura binaria, composta per dos seccions repetides segons l’esquema AABB, en el que la seccio B, habitualment més extensa i temàticament similar a A, retorna a la tonalitat inicial d’A després d’haver visitat tonalitats veïnes.
La música barroca per a tecla basada en les formes binàries de dansa evolucionarà a l’estil galant, estil de transicio al Classicisme.
Música per a instruments de corda pulsada
El llaüt i la tiorba acumularen durant el XVI diverses millores tècniques com l’adició de bordons. Eren usats com a membres de la secció de baix continu però durant les primeres decades del XVII cediren el seu lloc progressivament als instruments de tecla.
El Barroc va viure la irrupció de la guitarra, més lleugera i senzilla que el llaüt, la seva difusió europea com instrument domèstic es basà en el seu ús per a l’acompanyament rítmic-harmònic gràcies a la tècnica del gratat, així com a un nou sistema de notació alfabètica d’acords.
Història de la Música i Dansa 