L’Impressionisme és un moviment pictòric, nascut a França, que es va manifestar sobretot de 1874 a 1886 i que va marcar la ruptura de l’art modern amb l’academicisme. Destaca la seva tendència a recollir les impressions fugisseres, la mobilitat dels fenòmens més que l’aspecte estable i conceptual de les coses. És a dir, si els seus antecessors pintaven formes amb identitat, els impressionistes pintaran el moment de llum, més enllà de les formes que hi són a sota. El moviment va ser batejat per la crítica com a «Impressionisme» amb ironia i escepticisme respecte al quadre de Monet Impressió: sol naixent. Són pintors impressionistes: Monet, Manet, Renoir, Cézanne i Degas.
Impressionisme musical
Després de dècades de recerca, a finals del segle XIX es consolida una identitat musical francesa capaç de competir en prestigi i modernitat amb la tradició germànica postwagneriana sense imitar-la. Aquesta síntesi, que s’anomenarà Impressionisme per analogia amb el moviment pictòric, suposarà una revolució estilística que influirà durant tot el segle XX. Suposa també un canvi d’actitud profund davant la creació musical que nodrirà totes les avantguardes musicals del nou segle consistent en el qüestionament de les premises que sostenen la creació musical, com a passa prèvia i necessària per a aquesta.
Debussy i la síntesi de l’impressionisme musical
L’Impressionisme musical és, en el seu sentit més restringit, l’estil musical sintetitzat per Claude Debussy i amplificat pel cosmopolitisme musical de París de la Belle Époque. Debussy va atravessar els corrents més avançats de la música francesa i russa del seu temps. Debussy admirava la sensualitat del Tristany o el Parsifal wagnerians, el descubriment de la música de gamelan javanesa i la recerca d’un ideal sonor evocador de la serenor i bellesa d’una antiguitat helènica idealitzada.
Tot i aquesta diversitat d’influències, l’Impressionisme ofereix una sorprenent unitat estilística. Un dels mecanismes que sustenten aquesta unitat és l’alliberament del principi harmònic tradicional per terceres i la substitució per un concepte harmònic basat en la relació acor/escala en què els acords són el resultat de la texturalització de les escales mitjançant recursos com la polifonia estratificada o els acords paral·lels.
Aquest sistema permetrà la integració de materials escalístics molt diversos – modes gregorians, escales de tons sencers, escala pentatònica, etc. – que dotaran l’harmonia de colors molt variats sense comprometre la coherència estilística.
Per un altre banda, cal destacar que l’Impressionisme no es defineix per l’ús exclusiu de les tècniques citades sinó que admet la juxtaposició de tècniques clàssiques i modernes i d’àmbits tonals, modals i atonals. La unitat d’estil és principalment a la continuïtat de paràmetres com el ritme, la melodia, la textura o la instrumentació.
Tècnica i estil impressionista
Els impressionistes francesos optaran amb freqüència les noves tècniques per recrear la bellesa i l’erotisme d’un paganisme grec – o en el seu defecte, un món antic o exòtic – de forma molt estilitzada. Aquesta orientació determinarà no només els títols i la temàtica d’algunes de les seves obres més representatives, sinó també certa tendència a disoldre la pulsació, la predilecció per l’arabesc melòdic, el distanciament de les formes clàssiques (germàniques), el refinament tímbric o l’ús arquetípic d’instruments com la flauta o l’arpa.
La versatilitat de les tècniques impressionistes permetrà als compositors de principis del segle XX el trencament – ordenat – amb l’harmonia del segle anterior – en particular amb l’harmonia postwagneriana – permetent la redefinició de paràmetres com el ritme, el timbre, la densitat harmònica o la forma musical. Aquests motius són les que han fet mereixedor a l’Impressionisme de ser la primera avantguarda musical del segle XX.
El substrat de l’Impressionisme francès
L’estil de debussyà no suggereix tant un passat ancestral com un futur revolucionari. Tanmateix, i tot i el cosmopolitisme de les seves influències, és també un producte de la seva època. S’inscriu dins aquesta manera en un corrent estètic que reacciona davant el discurs germànic, contraposant a aquest un refinament, nuor i sensualitat específicament franceses.
Satie forma part d’aquest substrat.
Història de la Música i Dansa 