Formes i gèneres musicals del classicisme

El desenvolupament del mercat editorial musical vinculat a la música de cambra, unit amb l’èxit del concert públic com a mitjà de difusió de la música orquestral varen tenir com a resultat una sèrie d’estils que els contemporanis denominaren “galant” o “sentimental” però que al segle XIX seria anomenat “Classicisme”. Aquest estil reflectia el gust i la prosperitat de les classes mitjanes urbanes – burgesia – enfront de les classes dominants, encarnades per l’òpera serios (aristocràcia) i la música sacra (església) i era portador de nous valors:

Internacionalisme enfront del Barroc més marcat pel seu origen nacional.
Sentimient basat en el gust en oposició als artificis retòrics del Barroc.
Intel·ligibilitat i transparència com a reacció a les complexitats de la fuga, el contrapunt i el baix continu.

El codi principal d’aquests principis serà la forma sonata.

Les formes clàssiques

La forma musical és l’estructura (divisió i disposició de les parts) d’una obra musical tancada i autosuficient. És a dir, no tant d’obres multiseccionals com una òpera o una simfonia, sinó de cadascuna de les seves parts separables, com una ària o un moviment de simfonia, concert o sonata.

Les formes clàssiques parteixen de la utilització d’elements melòdics i harmònics bastant senzills en comparació amb l’estil Barroc. Tant la densitat motívica com l’harmònica és menor i les frases són més regulars i previsibles. On rau l’émfasi del Classicisme és a l’estructura o forma, en com disposar un conjunt de temes musicals de manera que resulti un discurs musical coherent, variat i que generi tensió i interès.

Les obres multiseccionals del Classicisme (com simfonies, serenates, divertimentos o música de cambra) solen disposar els moviments en el següent ordre:

1r moviment: forma sonata

2n moviment: tema i variacions o forma sonata sense desenvolupament

3r moviment: minuet o scherzo

4t moviment: rondó o forma sonata